-Document de la selecció proposada:

París, 28 de maig de 1937. Carta de Max Aub a Luis Araquistáin.

La carta de Max Aub a Luis Araquistáin, del 28 de maig de 1937, va ser un document dins del context de la Guerra Civil Espanyola, escrita des de París, reflectint el compromís intel·lectual i polític d’Aub amb la República i va mantenir una intensa activitat cultural i política, col·laborant en la difusió de la cultura espanyola a l’exili i participant en projectes com el Pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París de 1937.

Luis Araquistáin, per la seva banda, era un important intel·lectual socialista, vinculat també al govern republicà. La correspondència entre tots dos, mostra el compromís a mantenir el suport internacional de la causa republicana en un moment molt crític de la guerra.

-Selecció d’una pregunta:
Qui decideix el valor que té l’art? Com influeix el context social en el valor i
definició d’una obra com és el Guernica de Picasso?

El Guernica de Picasso exemplifica com el valor d’una obra es construeix socialment, ja que el seu significat estètic, simbòlic, històric i econòmic s’ha format a través del temps per la intenció de l’artista, la interpretació dels crítics, la legitimitat de museus i institucions, el mercat de l’art i la resposta del públic davant la seva denúncia universal contra la guerra

-Constel·lació d’entre 4 i 5 documents en clau sociològica de l’arxiu Repensar Guernica:

Símbol polític.
Pavelló d’Espanya, Exposició Internacional de les Arts i les Tècniques en la Vida Moderna, París, 1937.

Dora Maar.

Roland Dumas.

 

Introducció: Tot va començar amb aquells esdeveniments, a conseqüència d’aquell motiu va sorgir l’obra.

El 17 de juliol de 1936, va esclatar la Guerra Civil Espanyola a conseqüència de l’alçament militar, en la qual van participar aproximadament 18 generals implicats en aquella sublevació, encara que Emilio Mola Vidal, José Sanjurjo Sacanell i Francisco Franco Bahamonde van ser els més destacats, d’ideologia autoritària, antiliberal i anticomunista, van protagonitzar contra el govern de la Segona República Espanyola, encapçalada per Manuel Azaña (1936–1939), seguit de Niceto Alcalá-Zamora (1931–1936), representant al republicanisme d’esquerres i d’ideologia progressista, democràtica i reformista.

Encara que, Pablo Picasso, d’ideologia comunista, estigués instal·lat a París des de 1904, en tenir constància de l’inici de la Guerra Civil Espanyola, es va posicionar a favor de la República.

A principis de 1937, el Govern de la República Espanyola, a través del Ministeri d’Instrucció Pública, va encarregar a José Gaos i a Josep Renau, director general de Belles Arts i responsable de l’organització del pavelló, li va escriure una carta a Picasso, proposant-li fer una obra de grans dimensions destinada al Pavelló d’Espanya de l’Exposició Internacional de París d’aquell mateix any, amb l’objectiu de representar Espanya davant el món en plena Guerra Civil.

Gràcies a aquesta carta —i a l’encàrrec oficial que implicava—, Picasso va acceptar participar en el projecte.

El 26 d’abril de 1937, durant la Guerra Civil Espanyola, la Legió Còndor (aviació Alemanya nazi) i la Aviazione Legionaria italiana, aliades del bàndol franquista, van atacar la ciutat basca de Guernica.
Encara que, Picasso, al principi, no tenia clar el tema, el bombardeig de Guernica, el 26 d’abril de 1937, va ser determinant per a crear el “Guernica” i convertir-la en símbol de l’horror, i de denúncia contra la guerra i el feixisme i en una de les obres més emblemàtiques del segle XX. El règim de Franco el va considerar enemic polític.

Símbol polític.

Des de 1937, el quadre ha estat capaç d’expressar, visibilitzar i connectar processos històrics i polítics distints. Ha estat elevada en la lluita contra la instrumentalització de la vida humana i els drets civils, en la denúncia de les estructures racistes i patriarcals i contra els interessos econòmics per sobre del bé comú i símbol contra la violència.

A partir de la guerra del Vietnam, amb les accions de Art Workers Coalition, el Guernica ha aparegut en dibuixos, vinyetes, cartells i pancartes, en manifestacions contra les polítiques internacionals en relació amb conflictes bèl·lics, recordant l’existència de víctimes.

Pavelló d’Espanya, Exposició Internacional de les Arts i les Tècniques en la Vida.

En la tardor de 1936, el Govern de la Segona República va considerar fonamental participar en l’Exposició Internacional de París, el Pavelló Espanyol, va rebre aquell nom perquè era l’edifici que va representar oficialment a Espanya. Altres països també van participar per ensenyar els seus avanços culturals, artístics, científics i tecnològics, però el pavelló espanyol, no sols va exhibir els seus projectes artístics, també va ser el lloc on va mostrar un país dividit, en què l’art es va transformar en una forma d’expressió social.

Reflectint el sofriment d’un poble, la lluita per la llibertat, la destrucció i l’exili.

Altres artistes, com Joan Miró, Julio González, etc., van usar les seves obres, amb el compromís social que requeria aquella situació davant tal injustícia i violència.

L’art va passar a tenir una funció distinta des de llavors, la d’educar, informar i mobilitzar a la gent, i això va afavorir en com es va entendre el paper de l’art en la societat contemporània, projectant internacionalment a Espanya davant el món com una nació moderna, culturalment avançada i compromesa amb els drets humans, i sociològicament, això va ajudar a crear una consciència col·lectiva internacional sobre el que estava ocorrent a Espanya.
El Pavelló va ser pensat per a provocar reaccions emocionals i reflexives al públic, i aquesta interacció entre obra i espectador va representar una nova forma de comunicació social a través de l’art.

Des del punt de vista de Vera Zolberg, es pot interpretar Guernica partint del context de guerra en el qual va ser pintat, en 1937, i considerant-ho com a part de la seva obra dins d’un moment social, polític i institucional específic.

La distinció que fa Zolberg entre aproximació humanística i aproximació sociològica, explica que l’anàlisi humanística de l’art se centra en l’obra com a expressió d’un geni, com d’una cosa interna de l’artista, mentre que la sociologia de l’art la planteja com a fenomen introduït en un context social.
Zolberg proposa que un objecte d’art no és sol el que l’artista va fer en un moment, sinó que la o l’artista, al costat de les institucions, amb la participació del públic i la història, intervenen en la seva “vida”.

Això vol dir que la seva recepció, la seva circulació, el seu context – sociopolític, institucional – formen part de l’objecte artístic.

Per a Zolberg, l’art depèn de les xarxes institucionals (museus, patrocini, mercat), de públics, d’usos simbòlics i no sols de l’artista, d’aquesta manera, l’art té una dimensió de relació social, amb institucions i context.
Zolberg analitza també per què i com canvien les formes artístiques, els estils, el que es considera “art”, tenint en compte la pluralitat de la societat contemporània.

La quantitat d’agents implicats en tot el procés i la circulació de l’obra, en haver viatjat per a ser exposada en diferents països i convertir-se en objecte de reivindicacions polítiques, ha fet que es converteixi en un símbol de la pau i de la condemna a la guerra.

 

Dora Maar

Henriette Theodora Markovitz, “Dora Maar” (1907-1997), va ser una de les fotògrafes més destacades de l’entorn surrealista francès, admirada per Man Ray, André Breton i Paul Éluard.

Els qui l’han escrit i divulgat han deixat en l’oblit a una de les fotògrafes més importants dels anys 30 i de les avantguardes franceses del segle XX.
Daura Maar va ser abans de res, i així és com la història hauria de recordar-la, una fotògrafa d’èxit i d’obra molt reconeguda en el seu temps. Nascuda a París, i d’origen francès i croat, va viure a l’Argentina durant la seva infància per a després tornar amb la seva família a França, allí va començar la seva formació en la disciplina de la pintura, que no trigaria a abandonar per a formar-se en la fotografia.

La seva implicació política, pròxima al comunisme i contra el feixisme, que compartia amb altres membres del grup surrealista, influeix sens dubte en el seu treball fotogràfic.
La figura i el talent de Dora Maar van ser eclipsats durant llarg temps per la relació que va mantenir amb Picasso, que coneixerà en 1936.
Les fotografies que va prendre durant la realització del Guernica són una de les seves obres més conegudes, encara que el conjunt de la seva obra ha estat reivindicada en els últims anys. Maar va acompanyar a Picasso en el seu estudi amb la finalitat de documentar el procés de creació del Guernica per encàrrec de Christian Zervos per a publicar-les en la seva revista Cahiers d’Arts. Des dels contorns de les figures principals fins a la seva finalització, van quedar registrades les “metamorfosis” del quadre. La fotògrafa va esquivar els problemes de llum i d’espai, per la grandària del llenç, mitjançant l’aplicació de diferents tipus de retoc fotogràfic.

En aquest sentit, comprendre el Guernica des de la mirada i l’aportació de Dora Maar implica reconèixer que la dimensió sociològica de l’art modern no es limita al missatge de l’obra, sinó també a les relacions humanes, de poder i de gènere que la fan possible.

Des d’una perspectiva sociològica, Daura Maar ocupa un lloc essencial en la comprensió del Guernica com a fenomen artístic i social. La seva intervenció no sols va documentar el procés creatiu de Picasso, sinó que va convertir l’obra en un testimoniatge col·lectiu d’una època marcada per la violència, el compromís polític i la transformació del paper de l’art. Daura Maar, representa la confluència entre art, política i gènere, en situar-se simultàniament com a creadora, testimoni i subjecte històric. La seva figura permet visibilitzar com les dones artistes, malgrat les estructures patriarcals del camp artístic, van participar activament en la construcció dels discursos visuals de denúncia i memòria social.

 

Roland Dumas.

 Roland Dumas (Llemotges, França, 1922), advocat i testamentari de Pablo Picasso, Dumas va ser el responsable de redactar la voluntat de l’artista referent a Guernica, garantint que tant el quadre com els seus treballs preparatoris arribessin a Espanya una vegada es restablissin les llibertades públiques pròpies dels Estats democràtics.

Des d’una clau sociològica, la tasca de Roland Dumas adquireix un significat que va més enllà de l’àmbit jurídic, en respectar la decisió de Pablo Picasso, Dumas posa de manifest la importància de l’autonomia de l’artista, aquesta actitud evidencia el reconeixement de l’artista com a subjecte lliure, capaç de decidir sobre la seva obra i sobre la manera com aquesta s’ha de gestionar o interpretar després de la seva mort.

La seva actuació contribueix a preservar la integritat simbòlica i cultural de l’artista, reforçant la idea de l’art com a espai d’autonomia i resistència davant de les pressions institucionals.

 

 

Bibliografia:

https://www.myartbroker.com/artist-pablo-picasso/articles/picasso-political-artgim

https://www.deia.eus/actualidad/sociedad/2019/05/08/siete-bombardeos-gernika-4784637.html

https://www.elmundo.es/cultura/2022/04/06/624d5030fdddff70348b4591.html

https://guernica.museoreinasofia.es/relato/persistencia-del-pabellon-de-1937

https://guernica.museoreinasofia.es/agente/dora-maar-5274

https://historia-arte.com/artistas/dora-maar

https://www.museoreinasofia.es/multimedia/entrevista-roland-dumas